Bon any a tots

Bon any nou a tots i totes.
Si gent, ja em deixat el 2009 enrere, aquest ens ha aportat moltes alegries però també tristeses, i així en tots els anys que passen. El que he observat d'aquest any és que moltes de les parelles del meu voltant, inclús la meva, s'han separat. La majoria volien deixar-lo enrere i començar de nou, com diuen "any nou, vida nova" sobretot perquè aquest ha portat separacions amoroses i una gran crisis econòmica, si ja sé que la última no és nova, però amb el temps es va fent més forta i cada cop és fa més difícil sortir-ne del pou de l'atur. Aquest ha augmentat considerablement i que fan? Res, només parlen. Jo no sé vosaltres però estic cansada de les paraules, vull fets! Tothom en sap molt de parlar i prometre coses, però pocs saben complir-les...
A veure si en aquest nou any, tan la realitat com la societat, espavilen i poden haver-hi canvis cap a positiu, espero més de tots, perquè nosaltres movem part dels fils i formem part dels problemes que hi poden haver.
En quant a les relacions personals, la gent cada dia aguanta menys coses o ans el contrari, masses. Conec parelles que s'han cansat d'aguantar impertinències i d'anar al darrere de la persona que estimen, d'altres, en canvi han preferit seguir el seu camí per separat per descobrir un món nou, i sobretot establir nous contactes.
Sigui com sigui, sempre ens hem de quedar amb el millor de l'any anterior, intenteu fer memòria, segur que hi ha bons records i coses bones. Penseu-hi i després esbrineu que voldríeu canviar de la vostra vida, que voldríeu millorar o arreglar i que no heu estat capaços al 2009, ara és el moment per pensar-hi i tornar a començar.

Finalment, desitjo que disfruteu del que queda de vacances, i que els reis us portin tots aquells regals que vulgueu. Pels desitjos ja teniu tot un any perquè es compleixin ;)

La meva llista pels reis (perdona Lucre si et copio):

• També vull un Tele- transportador portàtil (si és rosa fúcsia doncs mira que hi farem jajaja). El que ens estalviaríem en gasolina i temps. Tots sortiríem més, segur.
• I perquè un bon amant? Què siguin varis, no? Com diu el grup del face "Para que un principe azul? Mejor un lobo feroz, que te ve mejor, te oye mejor y te come mejor" jajajajjaja
• Que em cridin de llistes, i així entar en un insti, això si a principis de març, que aquests dos mesos aniré bastant plena de feina xD
• Anar a NY a l'agost, a no que això no cal demanar-ho que ho faré jajajaja, doncs diners per poder-hi anar es clar, i sí, ja estic estalviant...

I sobretot felicitat i bones coses per als meus amics/es perquè s'ho mereixen tot i més. Molts petons.

Com no pot faltar al meu blog... us deixo amb una cançó del canto del loco, és del seu nou CD "Por mi y por todos mis compañeros"

El canto del loco- Mejor

Bones a tots i totes les que em llegiu,

feia molt que no escrivia, ja ho sé. He estat amb un petit conflicte emocional- professional que m'ha fet estar a tot arreu menys aquí... Ja he acabat la carrera i ara he entrat de ple en el món laboral, i quina feinada jeje.

Fa mesos que penso en què arribem a perdre el temps les persones, donem mil voltes en un assumpte, quan hi trobem una solució i la usem, i tornem a donar voltes per fixar-nos o per endevinar si aquesta ha estat la millor opció. Penso que de vegades fem coses que no ens agraden, però sempre hem de tirar endavant amb les decisions que prenem, i no fer-nos enrere del que hem escollit. La llei de l'acció- reacció deixa molt clar que quan fem una cosa aquesta tindrà un determinat de conseqüències, només ens queda decidir com les assimilem i sobretot tirar endavant amb elles.

De vegades m'han preguntat, si poguessis tornar enrere que canviaries? Llavors tots ens posem a pensar en el passat i recordem el que ens ha entristit, el que ens ha ferit, i que ha quedat com en un assumpte pendent. Pots recordar-ho però sincerament, per moltes coses que passin a la vida crec que "Lo que se ha perdido, perdido está" així que quin sentit tindria canviar ara les coses, si han anat d'aquesta manera és perquè així ho vam decidir o així va tocar que anés. Podiem escollir, així que la decisió va ser tota nostra... Vosaltres que creieu que canviarieu? Jo res, per mals moments que hagi passat o per bons moments que s'hagin acabat, no tocaria res, això és el que m'ha fet arribar a on sóc ara, i el que m'ha donat l'experiència per aprendre dels meus errors i de millorar-los. Per tant ja sabeu, vosaltres decidiu, com recordeu el passat per viure el present i millorar el futur...

I per acabar, aquí va un poema del Pablo Neruda, el 20é del seu llibre "Veinte poemas de amor y una canción desesperada", la qual dedico a una persona que ha estat molt important i especial en la meva vida...

"Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como está la tuve entre mis brazos.

La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.

Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.

Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no puediera guardarla.

La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.

Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.

Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.

Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.

Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.

Es tan corto el amor, y tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,

mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,

y éstos sean los últimos versos que yo le escribo."

I tu, què voldries?

Miro al buit i no hi veig res. Miro al cel i veig un cel fosc, nocturn, ple d'estrelles observant-me, però no em diuen res. N'hi ha moltes però jo em sento sola, sento que no estàs aquí amb mi. Voldria tant que aixequessis el cap i veiessis la mateixa bellesa que veig jo. Voldria poder agafar la lluna i posar-la entre les meves mans per regalar-te-la, perquè t'il·luminés i et portes al meu costat. Però no estàs aquí.

Voldria que quan dormís, els somnis em portessin a viure aventures amb tu, ens portes a aquell cel tan blau i tan llunyà. Seria com aconseguir un impossible. Però no hi ha més impossible que tenir-te aquí aquesta nit, sentir que m'abraces sense reserves, sense preguntes, sense paraules. Sentir que els nostres cossos es toquen i ja no es poden separar, perquè tu ets jo i jo sóc tu.

No neguis el passat, segueix el present, ell et guiarà. Deixa les pors amagades al fons d'una caixa oblidada i fes aflorar les il·lusions i esperances per compartir-les amb mi.

Burbujas de amor- Juan Luis Guerra

Quisiera ser- Alejandro Sanz

Les obres de les ciutats

Et lleves al matí, com cada dia, et vesteixes, esmorzes i surts de casa. Només girar la cantonada veus que el carrer segueix com fa unes setmanes, tot aixecat. Ja no sembla el camp de batalla de fa uns dies, ja que ja han posat el quitrà del carrer, però segueixes veient obrers des de dalt a baix del carrer, el camió que cada matí entra per a recollir o portar el material... I et fixes que ja no pots passar d'un costat a l'altra sense passar per damunt unes fustes, que quan t'hi poses sembla que cauran o es trencaran pel mig, però així és la vida, no?
I vas baixant per l'acera, que aquesta si que ja està acabada, amb unes rajoles grises i amb un pas de vianants vermell, sembla un tetris. Pot ser ho han fet així perquè els cotxes vegin clarament que allà hi ha un pas de vianants? O pot ser perquè el material aquest rugós només es fa en aquest color?? Tota una incògnita per a mi, vaja.
Però no acaba aquí, segueixes baixant el carrer i et desvies a l'esquerra per anar al pàrquing. Veus el material del carrer amuntonat i segueixes entrant pel carrer, i baixo les escales fins el cotxe. Pujo al cotxe i m'apropo a la porta, aquesta es va obrint i mentre des de baix la rampa veig unes balles només a la sortida. Sí senyors, unes balles d'obra, d'aquelles de ferro grogues que quan les veus penses, una altra obra, noooooo. Pujo la rampa i només sortir he de girar cap a l'esquerra obligatòriament, vaig en direcció contrària! No puc anar a la dreta, tenen un gran forat al mig del carrer per arreglar les tuberies de l'aigua i una maquinària que espanta. I res, surts veient aquest panorama i anant contradirecció. I te n'adones que la cosa no acaba aquí, perquè he de tirar un carrer avall, el paral·lel al que està en obres i no em puc desviar ni cap a la dreta (és el carrer en obres), ni cap a l'esquerra (també està tallat) i només puc seguir carrer a baix, fins arribar a un carrer cèntric de la ciutat, el qual em resulta bastant lamentable.
Aquesta només és la sortida, i què passa quan has de tornar a casa??? Doncs és més senzill perquè llavors pots anar pel mateix carrer de sempre, sense haver d'anar contradirecció però arribes a l'entrada del pàrquing i sorpresa! Les balles estan casi al mig, vaja que has de fer birgaries amb el cotxe per poder entrar, i entres, i penses ara estan a aquest costat de carrer però d'aquí dos dies hauran passat al costat esquerra, i llavors estaràs en contradirecció quan tornis al pàrquing...
I en aquests moments jo penso, estem en crisis, no? Les administracions públiques tenen problemes amb el finançaments tan dels treballadors funcionaris, com els exteriors, però l'ajuntament segueix gastant els diners en construccions, en obres com si el material i la mà d'obra no costés res. Però això no és el més indignant, el que més m'indigna és que a baix de casa meva hi ha un carrer principal tallat totalment, perquè enlloc de fer primer la part de dalt i en acabat fer la de baix, ho fan tot seguit, i així ja porten 3 setmanes. Però per afegir-hi emoció i alegrar el dia els veïns, els de l'aigua es posen a tocar els carrers que creuen o són paral·lels a aquesta. A veure, els de l'aigua van més ràpid i en una setmana ja haurà passat, fins aquí val. Però com pot ser que ara hagin tocat aquest carrer i d'aquí dos dies vindran els obrers dels carrers i tornaran a aixecar-lo per fer-lo més bonic, amb una acera més ampla i només una via per passar el cotxe, traient un mínim de 10 places de pàrquing? Es que tan difícil és posar-se d'acord?? No és només el tocar la pera durant setmanes uns i després els altres, sinó que és un material que s'ha tret, que es posa de nou, i es torna a posar de renou. Una falta tan econòmica com ambiental, ens sobren les roques, veig.
Sortiu al carrer i observeu les obres que arriben a fer a la vostra ciutat. Jo en tinc dos només al costat de casa meva, però si vaig baixant carrers avall n'hi ha moltes més, a uns 10 minuts de casa meva també tenen mig carrer tallat i des de fa mesos! Ja em direu que estan fent, potser els agrada que la gent hagi de pagar milers de zones blaves, o es passin hores buscant pàrquing... A saber. Si puc ja us posaré les fotos, de l'obra mestra que tinc per aquí...

Guapa

Aquest és un escrit de la caratula de "Guapa" del penúltim cd de la Oreja de Van Gogh. Com sabeu en aquest encara hi havia com a cantant l'Amaia Montero. El dedica per aquelles noies que es senten insegures i que necessiten una petita dosis d'optimisme i confiança en què les coses no són tan dolentes com semblen. A somriure totes!

Guapa es la historia de quin no se da por vencido en el maravilloso viaje de encontrarse a uno mismo,
de quien acepta cumplir años y seguir teniendo miedos,
de quien llena la almohada de inseguridades pero al levantarse siempre hace la cama,
de quien sonríe de verdad y como antes:
sin darse cuenta, de quien consigue que lo que quiere y lo que le apetece hagan las paces,
de quien hace el tiempo un aliado sigiloso que, cada mañana y frente al espejo del alma,
le hará cada vez un poco más guapa.


Algunes cançons d'aquest àlbum i del "Más guapa":


"Vendo dos butacas reservadas hace siglos y ahora caigo que en la vida me senté."




"Yo sin tu amor soy un montón de cosas menos yo."




"Levanté la tapa de mi misma, y encontré una niña en un jardín. Flores de papel y una muñeca, nadie con un cuento para mí."




"Pensando voy andando sin parar. Andando voy pensando en avanzar."