Frase del dia

  • Solo eres un niño que juega con el amor, cuando sepas de la vida y lo bonito que es querer, recuerda que fui niña y te ame como mujer.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Com podem ser tan complicats?

Què curioses som les persones, com pot ser que un dia ens sentim tan eufòrics i d'altres tan tristos, com pot ser que un dia et relacionis amb els altres i l'endemà només vulguis estar sola i et sents desolada. I el més curiós de tot és que tots passen per aquests moments, tots sentim que algun cop a la vida o cada x temps que estem perduts, que hem perdut el rum i ja no sabem com seguir. Però una característica més dels humans és que sempre intentem ajudar-nos uns als altres. Sentim empatia cap als altres i sobretot volem ajudar a aquelles persones que sentim tan pròximes, que fins i tot no ens podem imaginar la nostra vida sens ells. I sembla que això hagi de ser sempre així, i sí és la nostra naturalesa humana, però no sempre ajudem a les mateixes persones, no sempre estem al costat de les persones que en un passat van ser importants per nosaltres, i com és això? Com podem deixar a algú que tan hem estimat com una peça més del passat, sense pensar en què un dia no ens podíem imaginar una vida sense aquesta i ara ja no la tenim al nostra costat. El que més m'impressiona és que aquesta separació pot ser deguda a la llunyania geogràfica, a què hem canviat les hàbits i els móns en els que et mous, o fins i tot perquè aquella persona ja no ens agrada i ja no volem ajudar-la més.
Com pot ser que les persones puguem posseir tan d'odi i “despreci” dins nostre i siguem capaços d'aplicar-ho tan a les persones que no ens importen com a les que sí, tots podem passar un mal dia, o mals moments i els altres intentaran estar al nostre costat però no cal sentir menyspreu perquè estiguin allí. I sí, ho aguantaran per això estan els amics,no? Però com diuen "La confiança fa pudor", i és així. Creiem que al ser el nostre amic/a estarà allà sempre aguantant tot el que li tirem a sobre, però ai! No sempre és així, arriba un moment en què la paciència s'acaba, en què ja no podem aguantar-ho més i deixem de veure aquells petits defectes com a gegants, i tan grans que ja no volem formar part de la vida d'aquella persona.
No us heu sentit mai així? No creieu que tot i l'amistat que us ha unit o els moments que heu viscut junts/es es poden guardar en un calaix dels records, perquè normalment acaben així. Només els bons sobreviuen als anys...

Videoclip: "Pareu el món" de Gossos

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Quanta raó tens...
Fanny

teddyber ha dit...

Doncs sí que totes les persones som aixì, però sempre hi ha la persona que trenca la regla, i per desgràcia a mi m'ha tocat viure amb aquesta persona 6 anys, en els quals l'he estimada tot sabent el què feia, i el pijor és que encara l'estimo, encara hi ha sem¡ntiments perquè, com molt bé dius, només recordem les coses bones.

Un petò.

Anònim ha dit...

Quina rao que tens!! Som més complicats del que ens pensem i som conscients, pero hi ha moltes vegades que aquella relacio es desfa i el perque no es sap, posiblement ha set degut a una tonteria, pero ha esta aquella gota que ha colmat el got, i possiblement una amistat de fa força temps mai tornarà a ser com abans.

Un petonet