Frase del dia

  • Solo eres un niño que juega con el amor, cuando sepas de la vida y lo bonito que es querer, recuerda que fui niña y te ame como mujer.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Bones a tots i totes les que em llegiu,
feia molt que no escrivia, ja ho sé. He estat amb un petit conflicte emocional- professional que m'ha fet estar a tot arreu menys aquí... Ja he acabat la carrera i ara he entrat de ple en el món laboral, i quina feinada jeje.
Fa mesos que penso en què arribem a perdre el temps les persones, donem mil voltes en un assumpte, quan hi trobem una solució i la usem, i tornem a donar voltes per fixar-nos o per endevinar si aquesta ha estat la millor opció. Penso que de vegades fem coses que no ens agraden, però sempre hem de tirar endavant amb les decisions que prenem, i no fer-nos enrere del que hem escollit. La llei de l'acció- reacció deixa molt clar que quan fem una cosa aquesta tindrà un determinat de conseqüències, només ens queda decidir com les assimilem i sobretot tirar endavant amb elles.
De vegades m'han preguntat, si poguessis tornar enrere que canviaries? Llavors tots ens posem a pensar en el passat i recordem el que ens ha entristit, el que ens ha ferit, i que ha quedat com en un assumpte pendent. Pots recordar-ho però sincerament, per moltes coses que passin a la vida crec que "Lo que se ha perdido, perdido está" així que quin sentit tindria canviar ara les coses, si han anat d'aquesta manera és perquè així ho vam decidir o així va tocar que anés. Podiem escollir, així que la decisió va ser tota nostra... Vosaltres que creieu que canviarieu? Jo res, per mals moments que hagi passat o per bons moments que s'hagin acabat, no tocaria res, això és el que m'ha fet arribar a on sóc ara, i el que m'ha donat l'experiència per aprendre dels meus errors i de millorar-los. Per tant ja sabeu, vosaltres decidiu, com recordeu el passat per viure el present i millorar el futur...
I per acabar, aquí va un poema del Pablo Neruda, el 20é del seu llibre "Veinte poemas de amor y una canción desesperada", la qual dedico a una persona que ha estat molt important i especial en la meva vida...
"Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como está la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no puediera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y tan largo el olvido.
Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo."


divendres, 29 de maig de 2009

I tu, què voldries?

Miro al buit i no hi veig res. Miro al cel i veig un cel fosc, nocturn, ple d'estrelles observant-me, però no em diuen res. N'hi ha moltes però jo em sento sola, sento que no estàs aquí amb mi. Voldria tant que aixequessis el cap i veiessis la mateixa bellesa que veig jo. Voldria poder agafar la lluna i posar-la entre les meves mans per regalar-te-la, perquè t'il·luminés i et portes al meu costat. Però no estàs aquí.
Voldria que quan dormís, els somnis em portessin a viure aventures amb tu, ens portes a aquell cel tan blau i tan llunyà. Seria com aconseguir un impossible. Però no hi ha més impossible que tenir-te aquí aquesta nit, sentir que m'abraces sense reserves, sense preguntes, sense paraules. Sentir que els nostres cossos es toquen i ja no es poden separar, perquè tu ets jo i jo sóc tu.
No neguis el passat, segueix el present, ell et guiarà. Deixa les pors amagades al fons d'una caixa oblidada i fes aflorar les il·lusions i esperances per compartir-les amb mi.



Burbujas de amor- Juan Luis Guerra




Quisiera ser- Alejandro Sanz

dilluns, 6 d’abril de 2009

Les obres de les ciutats

Et lleves al matí, com cada dia, et vesteixes, esmorzes i surts de casa. Només girar la cantonada veus que el carrer segueix com fa unes setmanes, tot aixecat. Ja no sembla el camp de batalla de fa uns dies, ja que ja han posat el quitrà del carrer, però segueixes veient obrers des de dalt a baix del carrer, el camió que cada matí entra per a recollir o portar el material... I et fixes que ja no pots passar d'un costat a l'altra sense passar per damunt unes fustes, que quan t'hi poses sembla que cauran o es trencaran pel mig, però així és la vida, no?
I vas baixant per l'acera, que aquesta si que ja està acabada, amb unes rajoles grises i amb un pas de vianants vermell, sembla un tetris. Pot ser ho han fet així perquè els cotxes vegin clarament que allà hi ha un pas de vianants? O pot ser perquè el material aquest rugós només es fa en aquest color?? Tota una incògnita per a mi, vaja.
Però no acaba aquí, segueixes baixant el carrer i et desvies a l'esquerra per anar al pàrquing. Veus el material del carrer amuntonat i segueixes entrant pel carrer, i baixo les escales fins el cotxe. Pujo al cotxe i m'apropo a la porta, aquesta es va obrint i mentre des de baix la rampa veig unes balles només a la sortida. Sí senyors, unes balles d'obra, d'aquelles de ferro grogues que quan les veus penses, una altra obra, noooooo. Pujo la rampa i només sortir he de girar cap a l'esquerra obligatòriament, vaig en direcció contrària! No puc anar a la dreta, tenen un gran forat al mig del carrer per arreglar les tuberies de l'aigua i una maquinària que espanta. I res, surts veient aquest panorama i anant contradirecció. I te n'adones que la cosa no acaba aquí, perquè he de tirar un carrer avall, el paral·lel al que està en obres i no em puc desviar ni cap a la dreta (és el carrer en obres), ni cap a l'esquerra (també està tallat) i només puc seguir carrer a baix, fins arribar a un carrer cèntric de la ciutat, el qual em resulta bastant lamentable.
Aquesta només és la sortida, i què passa quan has de tornar a casa??? Doncs és més senzill perquè llavors pots anar pel mateix carrer de sempre, sense haver d'anar contradirecció però arribes a l'entrada del pàrquing i sorpresa! Les balles estan casi al mig, vaja que has de fer birgaries amb el cotxe per poder entrar, i entres, i penses ara estan a aquest costat de carrer però d'aquí dos dies hauran passat al costat esquerra, i llavors estaràs en contradirecció quan tornis al pàrquing...
I en aquests moments jo penso, estem en crisis, no? Les administracions públiques tenen problemes amb el finançaments tan dels treballadors funcionaris, com els exteriors, però l'ajuntament segueix gastant els diners en construccions, en obres com si el material i la mà d'obra no costés res. Però això no és el més indignant, el que més m'indigna és que a baix de casa meva hi ha un carrer principal tallat totalment, perquè enlloc de fer primer la part de dalt i en acabat fer la de baix, ho fan tot seguit, i així ja porten 3 setmanes. Però per afegir-hi emoció i alegrar el dia els veïns, els de l'aigua es posen a tocar els carrers que creuen o són paral·lels a aquesta. A veure, els de l'aigua van més ràpid i en una setmana ja haurà passat, fins aquí val. Però com pot ser que ara hagin tocat aquest carrer i d'aquí dos dies vindran els obrers dels carrers i tornaran a aixecar-lo per fer-lo més bonic, amb una acera més ampla i només una via per passar el cotxe, traient un mínim de 10 places de pàrquing? Es que tan difícil és posar-se d'acord?? No és només el tocar la pera durant setmanes uns i després els altres, sinó que és un material que s'ha tret, que es posa de nou, i es torna a posar de renou. Una falta tan econòmica com ambiental, ens sobren les roques, veig.
Sortiu al carrer i observeu les obres que arriben a fer a la vostra ciutat. Jo en tinc dos només al costat de casa meva, però si vaig baixant carrers avall n'hi ha moltes més, a uns 10 minuts de casa meva també tenen mig carrer tallat i des de fa mesos! Ja em direu que estan fent, potser els agrada que la gent hagi de pagar milers de zones blaves, o es passin hores buscant pàrquing... A saber. Si puc ja us posaré les fotos, de l'obra mestra que tinc per aquí...

dimecres, 18 de març de 2009

Guapa

Aquest és un escrit de la caratula de "Guapa" del penúltim cd de la Oreja de Van Gogh. Com sabeu en aquest encara hi havia com a cantant l'Amaia Montero. El dedica per aquelles noies que es senten insegures i que necessiten una petita dosis d'optimisme i confiança en què les coses no són tan dolentes com semblen. A somriure totes!

Guapa es la historia de quin no se da por vencido en el maravilloso viaje de encontrarse a uno mismo,
de quien acepta cumplir años y seguir teniendo miedos,
de quien llena la almohada de inseguridades pero al levantarse siempre hace la cama,
de quien sonríe de verdad y como antes:
sin darse cuenta, de quien consigue que lo que quiere y lo que le apetece hagan las paces,
de quien hace el tiempo un aliado sigiloso que, cada mañana y frente al espejo del alma,
le hará cada vez un poco más guapa.



Algunes cançons d'aquest àlbum i del "Más guapa":


"Vendo dos butacas reservadas hace siglos y ahora caigo que en la vida me senté."




"Yo sin tu amor soy un montón de cosas menos yo."




"Levanté la tapa de mi misma, y encontré una niña en un jardín. Flores de papel y una muñeca, nadie con un cuento para mí."




"Pensando voy andando sin parar. Andando voy pensando en avanzar."

diumenge, 8 de març de 2009

Avui toquen dos cançons del grup de Amaral. Aquest és el nom artístic de la saragossana Eva Amaral. Va començar tocant la bateria en un petit grup i després va compondre les seves pròpies cançons i tocant en petits locals de Saragossa junt amb Juan Aguirre. Al 1997 es va traslladar a Madrid on van gravar el primer àlbum Amaral. El segon disc va ser Una pequeña parte del mundo, en aquest disc s'inclou una versió del tema de Cecilia titulat "Nada de nada".
El 2002 va publicar Estrella de mar, en aquest s'inclou el tema que poso a continuació anomenat "Salir corriendo". Trobo que és una de les cançons que expressa molt bé el tema del maltractament, com no s'han d'aguantar aquesta mena d'abusos.
Al 2005 va sortir al merca Pájaros en la cabeza, el seu quart disc i la seva consolidació com a grup pop- rock.
El maig de 2008 van publicar Gato Negro- Dragón Rojo, el primer àlbum doble produït per Amaral i Cameron Jenkings, gravat a Londres i Madrid. En aquest s'inclou 19 cançons que mostren una barreja entre complexitat i senzillesa, amb guitarres, un baix i bateria junt amb la veu de Eva. "Kamikaze" és el títol de la primer tema de l'àlbum, és el que segurament heu sentit més últimament per la ràdio. Però en aquest cas, us poso la cançó titulada "Perdóname"

Salir corriendo
Nadie puede guardar toda el agua del mar,
en un vaso de cristal.
¿Cuántas gotas tienes que dejar caer
hasta ver la marea crecer?
¿Cuántas veces te ha hecho sonreír?
Ésta no es manera de vivir.

¿Cuántas lágrimas puedes guardar
en tu vaso de cristal?
Si tienes miedo, si estas sufriendo.
Tienes que gritar y salir, salir corriendo.

¿Cuántos golpes dan las olas
a lo largo del día en las rocas?
¿Cuántos peces tienes que pescar
para hacer un desierto del fondo del mar.?
¿Cuántas veces te ha hecho callar?
¿Cuánto tiempo crees que aguantarás?
¿Cuántas lagrimas vas a guardar
en tu vaso de cristal?

Si tienes miedo, si estas sufriendo,
tienes que gritar y salir, salir corriendo.


Perdóname
Perdóname,
por todos mis errores.
Por mis mil contradicciones
Por las puertas que crucé.
Discúlpame,
por quererte igual que antes,
por no poder callarme.
ni siquiera hoy lo haré.

Hay demasiados corazones sin consuelo,
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo.

Entiéndeme,
por todas mis locuras
fueron la mitad más una
de las que te he visto hacer.
Discúlpame,
si te duele lo que veo
Demasiados buitres negros
tu eres demasiado bueno para ellos.
Tu eres demasiado bueno para ellos.

Hay,
demasiados corazones sin consuelo,
es demasiado frío este momento,
cuando siento que te pierdo.

Hay,
demasiados corazones sin consuelo,
es demasiado frío este momento,

Hay,
demasiados corazones sin consuelo,
es demasiado frío este momento,
cuando siento que te pierdo.





dimecres, 4 de març de 2009

L'èxit comença a la voluntat

En aquest post us presento un poema de Rudyard Kipling (1865- 1936). Aquest era un novel·lista i poeta britànic nascut a Bombai (Índia), el qual va guanyar el premi Nobel de Literatura l'any 1907. És un poema que parla sobre l'autoestima, el que un sent i pensa d'un mateix.

L'èxit comença a la voluntat

Si penses que estàs vençut, ja ho estàs.
Si penses que no t'hi atreveixes, no ho faràs.
Si penses que t'agradaria guanyar,
però que no pots, no ho assoliràs.

Perquè al món trobaràs que l'èxit
comença amb la voluntat de l'home.
Tot es troba a l'estat mental.
Perquè moltes carreres s'han perdut
abans d'haver-se corregut,
i molts covards han fracassat,
abans d'haver començat el seu treball.

Pensa en gran i els teus fets creixeran,
Pensa en petit i enrere quedaràs.
Pensa que pots i podràs.
Tot es troba a l'estat mental.

Si penses que tens avantatge, ja en tens.
Has de pensar bé per aixecar-te.
Has d'estar segur de tu mateix,
abans d'intentar guanyar un premi.

La batalla de la vida no sempre la guanya
la persona més forta o més lleugera,
perquè, tard o d'hora, la persona que guanya,
és aquella que creu que pot fer-ho.

Rudyard Kipling

dilluns, 9 de febrer de 2009

En el bo i el dolent

Anava caminant pel carrer, amb la mirada perduda i l'únic que era capaç de veure era les mirades de la gent, persones que sempre tenen pressa.
Que ho fa que sempre volem més del que tenim? Sentim que ens falta una part, que no estem complets. Ens fa por no ser capaços d'aconseguir el que desitgem, ens fa por arriscar-nos pel que realment val la pena. I quan ho hem aconseguit sentim por de perdre-ho, de què aquesta felicitat que ens fa sentir complets, desaparegui tan ràpid com un sospir. Si tenim diners, volem amor. Si tenim amor, volem béns materials. Si no tenim res, ho volem tot. I si ho tenim tot, ens falten coses.
Anava caminant pel carrer, amb la mirada perduda i l'únic que era capaç de veure era les mirades de la gent, persones que sempre tenen pressa.
Que ho fa que sempre volem més del que tenim? Sentim que ens falta una part, que no estem complets. Ens fa por no ser capaços d'aconseguir el que desitgem, ens fa por arriscar-nos pel que realment val la pena. I quan ho hem aconseguit sentim por de perdre-ho, de què aquesta felicitat que ens fa sentir complets, desaparegui tan ràpid com un sospir. Si tenim diners, volem amor. Si tenim amor, volem béns materials. Si no tenim res, ho volem tot. I si ho tenim tot, ens falten coses. Els humans som uns inconformistes de mena, sentim que el que tenim no és suficient i volem el que no podem tenir. Realment som estranys, no?
Un dia parlant amb un profe va dir: “Els humans som els únics éssers capaços de ficar-nos límits a nosaltres mateixos.” I quanta raó té! Es va inventar la moneda, això va passar a bitllets, a diners, i ara a euros. Ens enfonsem en un mar per no tenir diners, per no saber que esdevindrà de nosaltres sense ells. I no deixes de preguntar-te que els hi passarà als éssers estimats amb la crisi que estem passant. Anys enllà ja n’hi ha hagut, i ara ens toca sofrir-ne una altra, però aquesta és forta, perquè vivim en una societat immediata. Tot ha de ser al moment, les coses que són importants van perdent valors, ja no s’educa. Ara tot és material, ets més important pel que tens i no pel que ets, i realment és una llàstima.

Abans que me’n vagi del tema (que és el que m’estava passant) volia expressar la por que t’agafa quan veus que la persona que més estimes es pot enfonsar, pot caure sense un terra on aterrar i no saps com donar-li la mà, com subjectar-lo, com parar la caiguda. No vam néixer amb un llibre d’instruccions, no podem saber com actuarà una persona en moments de crisi, quan més acorralada se sent. I veus com mentre va seguint aquest procés cap a un indret insòlit, no pots ajudar-lo, se t’encongeix el cor només de veure’l malament. Voldria ser capaç d’allargar els braços, obrir completament les mans i atrapar-li les mans entre les meves perquè no caigués, per mantenir-lo dret al terra sense caigudes, sense ferides, sense dolor.
Has de donar suport i moral quan ni tu ho veus clar. És igual que flaquegin les forces, les poques que hi hagi han de ser suficients per mantenir-te al seu costat. Només queda mirar totes les opcions i trobar un bri d’esperança per seguir endavant. Per adonar-nos que mantenint-nos un al costat de l’altre és suficient per superar-ho tot.

En moments així em ve al cap una cançó d’amor del Sergio Dalma, titulada En lo bueno y en lo malo.


Una altra, que és bastant nova i no para de sonar a la ràdio. És del Carlos Baute i la Marta Sáncez
Colgando en tus manos

dilluns, 2 de febrer de 2009

La meme del 7

Fa una setmana la benvolguda i estimada Lucrècia de Borja em va passar la meme del 7. Alguns i algunes potser no la reconeixeu pel nom però em refereixo a l'escriptora del blog Les dones no som (tan) complicades... Que en serio, entreu-hi és tota una artista del humor àcid jejeje ;)

La veritat es que no sé per on començar, he fet varies memes però sempre responent a preguntes i aquest cop he de parlar de 7 coses, ja siguin fets a l'atzar o curiosos. I uf quan t'ho planteges no saps del cert que posar. Espero fer-ho més o menys bé, el suficient per aprovar (si fos un examen jejeje).

1. Comparteixo amb l'Òscar la "set d'Itàlia" com bé li he dit abans. Hi he estat dos cops i sense dubtar-ho hi tornaria, tant que aquest estiu possiblement vaig a Milà uns dies, no hi ha res com unes bones vacances per la dolça i bella Itàlia. No és només les ciutats que tenen, també és encisadora la llengua, el menjar (m'encanta la pasta i pizza) i l'art. Si hagués de marxar a viure fora de Catalunya sé que seria a aquí, tranquils que a més d'un/a us invitaria jejeje.

2. Estimo el meu cotxe (tinc un clio nou de fa mig any), no sóc capaç de deixar-lo mal aparcat i no us podeu arribar a imaginar el temps que puc arribar a perdre només per trobar un bon lloc. Sobretot m'estimo molt els meus dos retrovisors, tant que si no tanco un, tanco l'altre, fins i tot quan això és del tot innecessari.
Pot ser que estigui traumatitzada amb el meu anterior cotxe, no, no he tingut mai cap problema amb ell. És només que era tan vell que portava els dos retrovisors enganxats amb cinta adhesiva. Com no els podia doblegar doncs suposo que ara recupero el temps perdut jajaja.

3. Sóc una romàntica empedernida. Ja he perdut el compte de quantes vegades he vist "Orgullo y perjuicio" o "El día de la boda", entre altres. La majoria dels llibres que he comprat són femenins. Fa poc vaig sentir a les notícies que parlaven de l'estil que jo llegeixo i la meva sorpresa va ser saber que tenien un nom, qui m'ho hauria de dir. El que està clar que com ampliï més la col·lecció aviat hauré de marxar de la meva habitació només per deixar-los espai. Les meves escriptores preferides són: La Jane Austen i la Jane Green (ja ho veieu això va de Janes).
4. Ja que parlo de llibres hauríeu de saber que... col·lecciono llibres. Això significa que quan vaig a una llibreria em compro dos llibres, i sabeu el millor? Doncs que els guardo perquè no tinc casi ni temps per llegir-los! Ara bé, en el moment en què tinc una mica de temps lliure i em queden forces llavors ja no hi ha qui em pari, en aquest moment em converteixo en una "devora libros". Fins el punt que l'últim llibre, que tenia 475 pàgines, me'l vaig llegir en una nit, des de les 11 fins a les 7 de la matinada. Per si us ho pregunteu, aquella nit vaig dormir 2 hores i com em va costar llevar-me per anar a estudiar ufffff.

5. Em traumatitza molt quan no tinc temps ni tan sols per escriure al blog. M'encanta poder desconnectar unes hores i dedicar-les a la meva imaginació, als meus pensaments, a respirar i escriure. Em sap greu que només ens llegim i comentem els que tenim un blog. Sobretot m'entristeixo cada cop que penso com s'està perdent l'escriptura i la lectura. Els joves d'avui fan moltes faltes d'ortografia i això no és només perquè no escriuen, sinó també perquè no llegeixen. S'està perdent, i molts ja ni gasten el seu temps per llegir blogs, i mira que són escrits personals i penjats a la xarxa. Però res. Aviat serem persones amb caps quadrats per una caixa tonta i buits per falta de coneixements. Esperem que segueixin havent-hi cultes i pensadors per moure el món... perquè sinó anem mal senyors.

6. Un defecte, doncs ser tan quadrada. No deixo marge pels errors, per les improvisacions, m'agrada que tot estigui ben lligat. Sóc tan organitzada que ja sé que faré la setmana que ve i això que just comença aquesta... Això és el que m'ha portat a ser tant perfeccionista. Res està acabat si no hi ha cada detall ben mirat i arreglat. Només m'anima pensar que hi ha persones pitjors. Ara, què passa quan són varies persones així?? Doncs que tots volem tenir la raó i llavors comencen a rodar caps jajajaja I ho sé per pròpia experiència, el dia que vaig conèixer a la persona més quadrada i perfeccionista del món em vaig adonar que jo ho era però sempre hi ha algú que ho és més que jo, ja sabeu el que diuen "Consuelo de pocos, consuelo de tontos"

7. Molts de vosaltres no em teniu al msn, però si fos així veuríeu que els meus nicks ocupen dos línies. És així perquè m'encanta recollir frases ja sigui de pel·lícules, cançons, frases fetes, filòsofs, etc. És una cosa inevitable per mi fixar-me en els detalls, sento una cançó i se'm queden frases soltes, frases que valen la pena escoltar-les i dir-les. Hi ha persones que no m'entenen, llegeixen el nick i diuen a vale, però les paraules tenen molt de poder. Llàstima que es perdin frases bones. Per això tinc l'apartat de frase del dia, encara que últimament no la canvio, no és per falta d'oracions, sinó per la falta de temps, eh.

En serio, el més bonic és quedar-se amb les petites coses de cada persona, de cada conversa, de cada llibre, paisatge, etc que veieu. Perquè tota experiència comporta un record i més val que aquest sigui productiu i meravellós.
A veure ara em toca passar-li a 7 persones la meme també. Li passo a: El racó de Venus, Mar, Guspira , Los ojos de Ana, Amb ulls de sargantana , Ballarina de plom i Escrits perduts.